Bona nit a tots/es. Ja sóc de nou al damunt de la Torre de Babel disposat a explicar-vos més coses. El passat dilluns vaig tenir l'oportunitat de compartir una estona amb uns joves estudiants de l'IES Guinovarda; la María Fernanda Tello, l'Azzdin i el Tarik Hanane i el José Rafael Pérez Figueroa. Tots quatre tenen quelcom en comú: han nascut a l'estranger. A més tots ells són alumnes de l'Aula d'acollida del centre, en la qual es fa una tasca educativa admirable per a gent nouvinguda.
La María és de la capital del Perú, de Lima; té 12 anys i només porta 4 mesos aquí. Els germans Hanane tenen 11 i 17 anys respectivament; són de Sidi Slimane, una ciutat propera a Rabat, i van venir fa 2 anys. I el José és de San Cristóbal ( República Dominicana ), té 15 anys i porta a Piera un mes i escaig.
Durant la tertúlia van manifestar la seva alegria per estar aquí a Piera, on es senten molt còmodes. A més, estan també molt contents de formar part de l'Aula d'acollida del Guinovarda, un lloc on els ajuden perquè tot els hi sigui més fàcil en un espai vital pels joves, l'institut. Com a estudiants de l'Aula, la María i el José tenen el nivell A, ja que acaben d'arribar; mentre que els germans Hanane tenen el nivell B. Allà amb la Georgina i l'Oriol aprenen a escriure, a llegir i a parlar el català i el castellà, encara que també fan matemàtiques. Aquestes li agraden molt al Tarik. Amb ell vam estar parlant sobre la llengua, i ens va dir que a Tanger es parla bastant l'espanyol. A la meva pregunta sobre si sabia parlar el francès, ell em va respondre que no, que l'havien estudiat tant ell com el seu germà a l'escola que anaven al Marroc, però que ara mateix ni l'entenen ni el saben parlar. Fet curiós sens dubte. A més ell ha volgut destacar que al Marroc també es parla el bereber, típic d'una zona del Marroc (em va anomenar entre d'altres Nador). Malgrat el conflicte que històricament hi ha hagut entre els berebers i els àrabs (han comentat que abans eren considerats esclaus i que havien estat fins i tot intercanviats per vaques holandeses), ara les coses estan millors gràcies al paper que va desenvolupar el rei del Marroc.
Per aquest motiu no els hi va estranyar molt el fet de que Espanya sigui un país que conté diverses nacions. En aquest tema vaig voler insistir una mica per comprovar quina era la reacció del joves. La María i el José no entenen gaire (donat que fa poc que han arribat) el conflicte que hi ha entre Catalunya i Espanya, entre persones d'un mateix país. Ells són conscients de que això no seria normal al seu país, de que ni a Perú ni a República Dominicana passaria quelcom semblant. No entenen molt bé com és que hi ha gent d'aquí que no es considera espanyola o que per exemple ni tan sols volen que la selecció espanyola guanyi quan juguen. Els dos àrabs (que han evidenciat la seva estima envers Catalunya) els hi han intentat fer entendre però no han sigut capaços de concretar, així que van escoltar atents una possible explicació a aquest fet dualista en Espanya que els vaig fer: la repressió franquista a tot allò català. Un dels motius entre d'altres d'aquest enfrontament. I la Maria va extreure una conclusió: aquest conflicte es podria assemblar al que tenen Perú i Xile, associant-ho per exemple al futbol, que li encanta. I ara que surt el tema del futbol... ''De quin equip sou?'', vaig preguntar. Tot seguit tots van respondre amb claredat i al uníson: ''del Barça!''. Bé, tots meny el José , que no li agrada el futbol. A ell li agraden més el bàsquet o el beisbol. Al veure que li agradava el bàsquet li vaig dir si potser era EEUU el seu equip preferit. Ell va dir que no, és més, en el moment que va sortir el país nord-americà, la conversa es va escalfar una mica. Van deixar evident que els Estats Units no cauen gaire simpàtics ni en sud-Amèrica ni en el món àrab. De fet l'Azzdin (fet que em va provocar certa gràcia) es va estranyar, després dels cinc cèntims que els hi vaig fer sobre la guerra del Iraq, de que el senyor Bush no estigui a la presó. Sens dubte un tema interessant si l'haguéssim tractat amb, per exemple, el pare dels germans Hanane. De fet ho intentarem tractar.
Per últim els vaig demanar que em diguessin que era el que més els agradava d'aquí. El Tarik i el José van coincidir: les noies (bona elecció, personalment compartida). La María va optar per Barcelona, una bona resposta per descomptat. I l'Azzdin, buscant una resposta més de l'àmbit cultural va respondre que el que més li agradava de la societat que des de fa dos anys li envolta és el català ( aquest nen està fet tot un Pompeu Fabra! ).
Vaig acordar amb ells que un dia em convidarien a dinar per poder tastar els menjars típics dels llocs que els han vist néixer. Si és així, us ho explicaré aquí, en TdB. Fins aviat!
